Ha mort l'artista ontinyentí Jordi Arrué als 59 anys. És aquesta una pèrdua irreparable que no podem expressar :(
Amb les mans brutes de pigments i amb les butxaques plenes de pinzells de tota mena de tamanys. Així vaig conèixer per primer cop, ara fa més de 12 anys, a l’artista Jordi Arrué, rodejat de muntanyes de pintures apilades, escultures, de somnis i d’un intens olor d’essència de trementina. Fet i fet, encara el recorde amb exactitud com si fos ahir el dia en que vaig accedir al seu petit “atelier” situat a la vila medieval d’Ontinyent. Ara l’estudi s’ha quedat buït, sens ànima i sens més vesprades d’art. I la cultura ontinyentina s’ha quedat orfa.
Fet i fet, aquests dies la notícia de la seua absència ens ha colpejat durament a aquells que manteníem una relació més enllà del punt professional. Aquestes línies, per tant, són un crit reivindicatiu front al quasi silenci amb que la cultura d’Ontinyent ha expressat la pèrdua d’aquest artista. Tal vegada, a la fi la ciutat està culturalment morta, com ho dessitjaven aquells que la controlen ara.
És dolorós comprovar que ens ha abandonat, sens esperar-ho; un pintor, un escultor, un gravador, un amic: l’artista més polifacètic i compromés d’Ontinyent de les últimes dècades. Arrué estava implicat fortament amb la cultura de la ciutat, no debades presidia l'Associació Font d'Art (a la que va donar una forta empenta) i formava part del grup experimental Col·lectiu La Vila. A més a més, la seua tasca artística estava present en moltes vessants artístiques, des de la pintura, l’art media, les col·leccions de gravats, passant per l’escultura (Frontispici de Sant Francesc a Ontinyent) fins arribar a l’art més popular; els Cabets i els Gegants.
Realitzar una ressenya sobre les seves virtuts artístiques i humanes ens portarien més línies de les que disposem. No obstant, tothom el recorda per aquesta última vessant creativa. Hom el reconeix com el creador dels Cabets, Gegants i el seu garant. Però, cal dir que Jordi Arrué era artísticament molt més i des d’aquesta tribuna d’opinió seria convenient reclamar una exposició integral que recollira les seues creacions. Això no aplacarà la seua absència, però servirà per tal de que la gent puga descobrir el seu talent polifacètic, enllubernador, clar i directe.
Ens ha deixat aquest navegant compromés de l’art, aquell que prové de l’art-artesà, de l’art dels pobles que mai descansa i que es transmet de pares a fills i de fills a nets. Ens ha deixat el fester morocristià, l’home compromés que amb delicada cura pintava els desperfectes dels seus Cabets i Gegants sens demanar res a canvi, el cap d’esquadra al qui li bullia la sang avinguda avall amb una marxa cristiana. Ens ha deixat un bon ésser humà. I l’extranyarem.
Comptat i debatut, avui la cultura d’Ontinyent n’és més pobra i és més buïda (encara més després de l’aspra aixutesa en que l’han convertit). Però sempre, sempre que ballen els Gegants sota la mirada del campanar de la Vila, tornarà a engegar-se el seu record i la seva tasca artística i compromesa. D’això n’estic segur. Mentrestant, sols ens queda un olor insuportable a essència de trementina molt dolorós.